Evocació dels morts
En ser que davallàrem al nostre vaixell i a la mar,
de bell antuvi varàrem la nau al salobre diví,
i armàrem l’arbre i el drap dins la nau negrenca, i prenent
aquell bestiar l’embarcàrem, i nosaltres mateixos
pujàrem tots adolits, escampant bona maina de llàgrimes.
I aviat part darrere la nau de la proa blavenca
ella ens envià un oratge propici que omplia
les veles, un bon company —ella, Circe trenabonica,
terrible deessa de parla mortal. I nosaltres, un cop
tinguérem endreçats un per un els ormeigs de la nau,
ens vam asseure: i el vent i el pilot governaven al dret.
I tot el dia tibà el velam de la nau viatgera;
i va colgar-se el sol, i ombrejaven tots els camins.
»I arribà a les fites de l’Oceà del corrent tan pregon.
I allí hi ha el poble i la ciutat dels homes Cimmeris,
velats de calimes i de nuvolades: i viuen
sense que mai el sol lluent amb sos raigs els traülli,
ni llavors que es remunta devés el cel estelat,
ni quan de bell nou es decanta de dalt del cel cap a terra:
només una llòbrega nit s’estén sobre els mísers mortals.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada