Totes les religions tenen els seus mites sobre els orígens del món i de la humanitat, i la bíblia en conté dos, que trobem l’un darrera l’altre al començament del llibre del Gènesi. Aquí ens ocuparem del primer que encapçala la bíblia i es desenvolupa a Gn 1,1-2,4. Aquest relat presenta la creació del món en sis dies tot seguint un ordre jeràrquic en l’aparició dels éssers vius: les plantes, els astres, els peixos i les aus, els animals terrestres i l’home. Al dia setè, Déu descansa de la seva obra. Aquesta seqüenciació del relat en set dies té la finalitat de sacralitzar la festa setmanal del dissabte relacionant-la amb el repòs de Déu.
Lluny de pretendre donar cap informació científica sobre l’univers i la seva evolució, la finalitat del relat és exclusivament teològica. Això s’observa clarament si el comparem amb el relat de la creació babilònic, l’Enûma Elish, amb el qual els israelites s’hi haurien familiaritzat durant l’època del seu exili (al s.VI aC) i pel qual el relat bíblic sembla estar influït de forma molt directa. Si en el relat babilònic el món és el resultat de la lluita entre diferents déus, el relat bíblic remarca que només hi ha un únic Déu de qui prové tot. Si la religiositat babilònica adorava els astres com a déus, el relat bíblic vol situar-los en el lloc que els correspon: són criatures, no déus, igual que els animals adorats en la religió egípcia o els arbres i la naturalesa adorats en els cultes cananeus. A més, seguint la convicció estesa per tot l’antic Orient Mitjà sobre el poder màgic de les paraules de la divinitat, Déu ho crea tot per la seva Paraula, és a dir, pel seu lliure mandat i sense restriccions, excepte l’ésser humà, que no és pas creat per una ordre directa sinó a imatge i semblança de Déu (Gn 1,26). Això significa que l’home és el cimal de la creació i imatge divina en el sentit que és l’únic que pot establir una relació amb el seu Creador. Déu els concedeix, a més, el domini sobre la terra i els animals (Gn 1,28), en un mandat que ha estat sovint interpretat com la justificació religiosa de l’explotació que la civilització occidental ha fet de la naturalesa amb fins científics i tècnics. Des de la sensibilitat ecològica actual, però, s’acostuma a insistir que del que es tractava era viure la subordinació de la naturalesa a l’home des de la cura i la responsabilitat del qui n’és l’administrador i no pas el propietari.
Finalment, cal parar esment en l’afegitó repetitiu “Déu veié que tot això era bo”. Si en el mite babilònic es contemplava la creació com el lloc de les lluites entre les forces del mal i les forces del bé, el relat bíblic defensa la bondat i la bellesa originàries de la creació tal com va sortir de les mans de Déu. El mal només entrarà en ella a través de l’ésser humà, però aquesta és tota una altra història.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada